"No obstant això jo us diré: no sóc pessimista. No ho he estat mai. He tingut sempre fe i confiança, no només en les nostres idees, sinó també en el destí de la humanitat. Sé que, d'una manera inexorable, fatal, el curs dels esdeveniments porta al món cap als camins per nosaltres previstos i anunciats.
Que la nostra tasca, que la nostra feina, que la nostra missió, és i continua sent la mateixa: empènyer al poble el més lluny possible, aconseguir per al poble la major llibertat possible, els grans drets possibles. Realitzar constantment, com deia Tarrida, la nostra missió d'anarquistes. Restar constantment forces a l'autoritat. Empènyer al poble cap a on pugui arribar per si mateix. Pels seus propis mitjans, pels seus propis ideals, per les seves pròpies finalitats.
Nosaltres anem a la destrucció de tots els poders. Nosaltres anem a l'entronització d'un sistema social on l'Estat desaparegui i sigui substituït per l'administració de les coses. On el productor i el consumidor assumeixin per si mateixos la responsabilitat del seu destí i de l'organització de la societat futura. Societat sense amos i sense esclaus. Societat sense classes. Societat d'homes lliures, units, tots, a través d'un sistema de federació que ha d'arrencar de l'individu i que ha d'abastar l'univers.
Federica Montseny (Míting a Tolosa, amb motiu del 31 aniversari del 19 de juliol del 36)Que la nostra tasca, que la nostra feina, que la nostra missió, és i continua sent la mateixa: empènyer al poble el més lluny possible, aconseguir per al poble la major llibertat possible, els grans drets possibles. Realitzar constantment, com deia Tarrida, la nostra missió d'anarquistes. Restar constantment forces a l'autoritat. Empènyer al poble cap a on pugui arribar per si mateix. Pels seus propis mitjans, pels seus propis ideals, per les seves pròpies finalitats.
Nosaltres anem a la destrucció de tots els poders. Nosaltres anem a l'entronització d'un sistema social on l'Estat desaparegui i sigui substituït per l'administració de les coses. On el productor i el consumidor assumeixin per si mateixos la responsabilitat del seu destí i de l'organització de la societat futura. Societat sense amos i sense esclaus. Societat sense classes. Societat d'homes lliures, units, tots, a través d'un sistema de federació que ha d'arrencar de l'individu i que ha d'abastar l'univers.
D'entre la plèiade de personatges fonamentals de la nostre història contemporània dels que us vull anar parlant en aquests missatges, avui ho faré de Frederica Montseny, a la qual vaig poder conèixer a casa seva Toulouse, en un viatge ultra ràpid que vàrem fer per poder recaptar materials pel Centre de Documentació Històric- Social, allà per l'any 73 o 74. Es cert que jo ja havia sentit parlar d'ella, que coneixia alguns dels seus articles i escrits, la seva tasca com a dirigent de la CNT de l'exili i, les seves relacions amb aquells que en la clandestinitat, lluitàvem per la llibertat i per la Revolució Social. Però... res m'havia preparat per a enfrontar-me personalment, per escoltar la seva veu i seguir el fil del seu pensament lúcid, àgil, despert, d'una memòria i capacitat de síntesi sorprenents, més quan ja era una dona gran -i més per a mí que era un marrec de 20 anys-. Immediatament vaig quedar seduït per la Frederica Montseny i la meva admiració no ha parat de créixer des d'aquell dia. Després la vaig tornar a trobar tres o quatre cops mes, en alguna conferència, en algun míting, fins i tot a les darreries de la seva vida, mantingué una actitud vital de gran dignitat, una fidelitat a les seves pròpies arrels ideològiques, de servei a l'ideal i moviment anàrquic, encomiables.
Es per això que voldria que aquestes línies fossin un sentit homenatge cap a la gran pedagoga, propagandista i lluitadora.
Que com els passà a molts d'altres que visqueren aquells temps va cometre errors, alguns de gran calibre i nefastes conseqüències, resulta evident, però ella mateixa en va ser conscient des del primer moment, i li costà no pocs disgustos i maldecaps, ruptures i enfrontaments familiars, amb amics, companys, però ho va fer convençuda de que era el que tocava, malgrat el rebuig que sentia en el seu interior.
És relativament fàcil, assegut davant la pantalla de l'ordinador, 30,40 o 70 anys després assenyalar amb el dit acusador, però... en aquells moments, tenia el·elecció?...
Biografia
Encara que és prou conegut que la que fou primera ministra d’un govern de l’Estat, Frederica Montseny va néixer a Madrid, el cert és algunes vegades se l’ha identificada com a reusenca –ho era el seu pare–, fins i tot més que el seu mateix company d’organització –i també ministre d’un govern republicà– Joan Garcia Oliver, nascut efectivament a Reus el 1902.
La vinculació de Frederica Montseny a Reus, una ciutat on les idees de progrés i de transformació social eren ben vigents en un temps en què persones com els seus pares van fer de l’educació i la difusió de la cultura entre les classe treballadores eines per a la revolució social. Un Reus amb un moviment obrer força actiu en sectors tan importants com el tèxtil o la fusta, i unes persones que, volgudament o forçada, coneixen i entren en contacte amb les grans línies del pensament transformador que hauran de marcar la història del segle XX.
Ens podríem remuntar encara uns anys abans, quan, després de la Gloriosa Revolució de Setembre, un reusenc, Cels Gomis i Mestre, s’ha d’exiliar a Ginebra, on coneix Bakunin, per tornar després a l’Estat –a Madrid, primer, i després a Barcelona, com els Montseny anys després– i esdevenir un actiu propagador de les idees de la Internacional. O a les lluites obreres i els congressos sindicals que sovintegen a la població en els últims anys del segle XIX. El Reus on Joan Montseny i Teresa Mañé obren una escola laica i mixta en la dècada de 1890.
Ens podríem remuntar encara uns anys abans, quan, després de la Gloriosa Revolució de Setembre, un reusenc, Cels Gomis i Mestre, s’ha d’exiliar a Ginebra, on coneix Bakunin, per tornar després a l’Estat –a Madrid, primer, i després a Barcelona, com els Montseny anys després– i esdevenir un actiu propagador de les idees de la Internacional. O a les lluites obreres i els congressos sindicals que sovintegen a la població en els últims anys del segle XIX. El Reus on Joan Montseny i Teresa Mañé obren una escola laica i mixta en la dècada de 1890.
Teresa Mañé i Miravet (Soledad Gustavo), nascuda el 1865 a Cubelles, estigué molt vinculada a Vilanova i la Geltrú –els seus pares hi tenien una fonda–, on exercí de mestre i creà una escola de nenes. Probablement fou la primera mestra laica de l’Estat espanyol. Col•laborà amb publicistes anarquistes i escrigué habitualment en periòdics de caire federalista i llibertari. I fou, probablement, a partir de la seva col•laboració a El Productor que va conèixer Joan Montseny. També va participar en una altra publicació impulsada per un reusenc, La Tramontana, de Josep Llunas i Pujals, amb qui col•laborà en actes de propaganda. Teresa Mañé va participar en el segon Certamen Socialista, a Barcelona, el 1889.
Introduiré al llarg del treball, un seguit de vídeos d'un programa que van fer a la 2 de TVE i que son una llarga entrevista amb la Frederica Montseny, on ella mateixa va explicant alguns aspectes de la seva biografia intelectual i revolucionària:
El 19 de març de 1891 es va casar pel civil amb Joan Montseny (Federico Urales) i va venir a viure a Reus, on també es trobava la seva germana Carme. El 1892 tingué lloc un congrés de lliurepensadors a Madrid, per al qual Teresa Mañé – junt amb el mateix Josep Llunas, F. Tárrida del Mármol o Teresa Claramunt, entre d’altres– fou escollida per representar les societats obreres de Catalunya.
Introduiré al llarg del treball, un seguit de vídeos d'un programa que van fer a la 2 de TVE i que son una llarga entrevista amb la Frederica Montseny, on ella mateixa va explicant alguns aspectes de la seva biografia intelectual i revolucionària:
El 19 de març de 1891 es va casar pel civil amb Joan Montseny (Federico Urales) i va venir a viure a Reus, on també es trobava la seva germana Carme. El 1892 tingué lloc un congrés de lliurepensadors a Madrid, per al qual Teresa Mañé – junt amb el mateix Josep Llunas, F. Tárrida del Mármol o Teresa Claramunt, entre d’altres– fou escollida per representar les societats obreres de Catalunya.
Quan ens referim a la relació familiar entre Teresa Mañé i Joan Montseny, es fa difícil de destriar els aspectes personals dels ideològics. S’ha dit que aquest quedà enlluernat per un dels seus articles i la volgué conèixer. També s’explica que els posà en contacte una poesia laica, llegida en un enterrament civil. Més enllà de l’anècdota, el cert és que la seva serà una vida dedicada a la difusió dels ideals d’emancipació i a l’educació –en el sentit més ampli– de la classe treballadora, i que intentaran aplicar, des del primer moment, al seu nucli familiar un model de vida que prefiguri la societat llibertària.
La seva unió fou un acte carregat de simbolisme i reivindicació militant: hi hagué un míting sobre la Comuna de París i es celebrà acompanyat dels acords de La Marsellesa. El dia del seu casament, Joan i Teresa van regalar als amics un opuscle, Dos cartas, recull de dos textos literaris que volen ser cartes d’amor, però que reflexionen sobre la naturalesa humana i la raó. Poc abans havien escrit també junts Las preocupaciones de los despreocupados.
S’ha dit que Teresa fou el cor polític de la família. Efectivament, influí en el pensament del seu company, encara que el reconeixement a Montseny com a propagandista i home polèmic ha deixat massa a l’ombra la vàlua intel•lectual d'aquesta. Cal no oblidar que ella escrigué força abans i que va ser l’ànima de l’activitat editorial familiar. De fet, l’activitat com a escriptora de Teresa Mañé només s’estroncà amb el naixement de la seva filla Frederica, moment a partir del qual limità notablement les seves col•laboracions amb la premsa. I no menys important fou la seva tasca com a traductora.
Joan Montseny i Carret (Federico Urales) va néixer a Reus el 19 d’agost de 1864. De petit havia anat pels pobles del Camp i del Priorat, ja que es dedicava a la venda ambulant amb la seva família, però de jove féu de boter. Va conèixer les idees socialistes en un míting de Pablo Iglesias, però el contacte amb els companys del Centre d’Amics de Reus el va fer decantar ben aviat cap a l’anarquisme. El Centre d’Amics era una associació obrerista que el 1885 havia celebrat a Reus el primer Certamen Socialista de l’Estat, una trobada –a cavall entre un congrés de debat teòric i uns jocs florals– que evidencia la vitalitat del moviment obrer reusenc de l’època. El 1888, Joan Montseny era el secretari de la Federació de Boters, però aviat el guanyà la seva vocació pedagògica –despertada pel seu mestre que l’animà a estudiar– i començà a exercir en una de les dues escoles laiques que hi havia aleshores a Reus, l’Acadèmia Lliure. L’altra era l’escola que mantenia del Centre d’Amics.
Amb el Joan, Teresa –que havia impulsat i participat en el Congrés d’Amics de l’ensenyança laica, el setembre de 1888– s’ocupà d’una escola a Reus de característiques semblants a la de Vilanova, però mixta. Probablement es tractava de dues escoles: la de nens a càrrec del Joan i la de nenes, de la Teresa, que s’ubicaren juntes, al carreró de Nolla. Fou la primera d’aquest tipus a la ciutat.
Ara per ara, desconeixem si l’escola va mantenir el nom d’Acadèmia Lliure o si en tingué un altre. Cal tenir en compte que, com apunta Manuel Vicente, les escoles laiques «eren generalment sostingudes per lògies maçòniques, grups lliurepensadors i republicans, o societats obreres, encara que també eren freqüents escoles que responien a la iniciativa individual d’un mestre o una mestra que simplement s’instal•laven en un pis i obrien classes».9 L’escola tingué molts alumnes perquè era una de les poques alternatives a l’ensenyança religiosa i molts fills de la burgesia republicana i lliurepensadora hi assistien. Amb una pedagogia racionalista i avançada, la proposta de l’escola anava més lluny d’un ensenyament no-religiós, sota l’impuls pedagògic de Teresa, molt més formada i connectada als moviments de renovació de l’educació del moment. Pretenia, per exemple, una aproximació a la història desvinculada de tot afany bèl•lic i de conquesta, i potenciava altres valors.
Apreciats ambdós com a mestres, el caràcter fort de Teresa sembla que la feia ser més respectada entre els alumnes. Des de Reus, Joan i Teresa continuaren col•laborant en publicacions obreristes o llibertàries, com per exemple La Tramontana, que publica dos números monogràfics de crítica per la commemoració del quart centenari del «descobriment» d’Amèrica. I, a Reus, van tenir la seva primera filla, que va morir de molt joveneta. El treball dels Montseny Mañé com a mestres laics, però, tingué un final sobtat. Joan Montseny fou detingut diverses vegades, acusat d’haver publicat fulls reivindicatius o manifestos de solidaritat amb els anarquistes encausats.
Arran de l’atemptat del carrer de Canvis Nous, a Barcelona, el Corpus de 1896, s’inicià una duríssima repressió contra els anarquistes que portà a la presó, al castell de Montjuïc, a la deportació o a la mort a nombrosos militants obreristes. Fou el moment en què els adversaris de Joan Montseny aprofitaren per foragitar-lo de la seva ciutat. Ell ho resumeix així:
Arran de l’atemptat del carrer de Canvis Nous, a Barcelona, el Corpus de 1896, s’inicià una duríssima repressió contra els anarquistes que portà a la presó, al castell de Montjuïc, a la deportació o a la mort a nombrosos militants obreristes. Fou el moment en què els adversaris de Joan Montseny aprofitaren per foragitar-lo de la seva ciutat. Ell ho resumeix així:
«Mi gran delito era haber publicado “El proceso de un gran crimen”, haber prohijado una niña de Paulino Pallás y regentar en Reus un colegio que se veia muy concurrido.»
Joan Montseny fou detingut el 15 de juny i, en presència dels seus alumnes, emmanillat i portat por conducción ordinaria –és a dir, a peu– cap a Barcelona. No van servir de res les gestions del seu cosí Hipòlit, aleshores regidor de l’Ajuntament, per intentar que hi fos traslladat en tren. Un dels seus alumnes, Marian Roca, ho recorda a les seves memòries:
«Un bon dia a l’hora d’entrar al col•legi ens trobàrem amb la porta del mateix tancada. Esperàrem per veure si podríem esbrinar què havia passat. Aviat ho sabérem: s’obrí la porta i aparegué el mestre nostre emmanillat i enmig d’una parella de civils. Sense posar-nos d’acord, tots els 22 o 23 nois que esperàvem per poder entrar a l’escola, anàrem seguint el mestre com si fóssim la seva escorta, fins al portal de la carretera de Tarragona, i en arribar allí el mestre es girà vers nosaltres i amb el cap ens féu senyal que ens retiréssim.»
Sembla que uns guàrdies civils el van detenir al matí en sortir al carrer – després de no haver-los deixat entrar a casa seva durant la nit– i que fou portat a l’escola, potser a la recerca d’alguna suposada prova, i mostrat vexatòriament als seus alumnes: es volia vincular la seva tasca pedagògica a l’anarquisme i al terrorisme. La detenció va coincidir amb un seguit de rumors sobre la possibilitat d’un atemptat durant les festes de Sant Pere, que Lo Somatent va tenir cura de ridiculitzar: «A las personas que això'ls preocupa, hem de fer-los present que qui té intenció de fer mal no ho anuncia a so de tabals, ans al contrari, procura evitar tota sospita»
Un article publicat quaranta anys després, al Diari de Reus, reivindica la importància d’aquella experiència educativa dels Montseny Mañé a Reus, des del record d’un altre ex-alumne seu:
«Ara que es va a la implantació de l'Escola Nova a la nostra ciutat, creiem oportú remarcar que Reus fou potser la primera de les poblacions de Catalunya on un ensenyament per l'estil es va portar a terme, degut al sacrifici d'un reusenc absent, benemèrit conductor de bona part de la infància de les darreries del segle passat: en Joan Montseny.
Els que d'infants anàvem a les classes que dirigia aquell professor laic per excel•lència, el qual exercia el seu meritíssim magisteri al carreró de Nolla, recordem encara amb goig les hores que sota el seu guiatge assenyat i lliure d'anacronismes perniciosos, passàvem a aquella àmplia escola, la més concorreguda de Reus, on hi aprenguérem molta cosa i bona, la qual ens preparà el camí avantatjosament per encarrilar-nos sense temences ni atavismes en els senderons de la lluita per la vida.
[…] A les classes que donava en Joan Montseny no hi mancaven les lliçons tècniques i pràctiques apropiades a l'edat escolar, prescindint de les que durant anys han embotit el cervell dels religiosos i confessionals, que només servien per a enterbolir la infància amb teories irreals i estrafolàries.
Al veterà professor reusenc, víctima en aquells temps de les més innobles persecucions del poder públic, seguint el dictat d'una ordre religiosa aleshores inaugurada a Reus, som molts els que deuríem retre-li un homenatge d'admiració i agraïment, homenatge que el signant li dedica avui fervorosament pel bé que d'aquell professor en va rebre. D'ell vàrem aprendre d'ésser ben lliures de consciència i ell ens va ensenyar a ésser per la vida amb uns coneixements nets de tota preocupació tenebrosa i amb l'esperit predisposat al bé i a l'amor als nostres germans.
Aquella revolució espiritual que des de la seva escola realitzava en Joan Montseny, ara esdevindrà una bella i profitosa realitat per als infants i els joves que gaudeixen vivint les glorioses hores actuals, on tots els valors són remoguts per tal de què en sorgeixi una nova generació apta per al treball i la lluita, que actuï amb el cervell aclarit i el cor inflamant per les redemptores idees modernes.»
Des de la presó, Joan Montseny va escriure –signant-les amb pseudònims sempre relacionats amb noms de muntanyes– cartes a la premsa on reivindicava la innocència dels processats. Finalment fou desterrat a Londres. El 1897, Teresa es va reunir amb ell. Poc després, tornaven clandestinament per fixar la seva residència a Madrid, on, sota pseudònim, van començar a publicar La Revista Blanca (1898-1905) i Tierra y Libertad (1902-1905). A partir d’aquest moment, Federico Urales i Soledad Gustavo esdevingueren dos noms clau en el pensament llibertari de l’Estat espanyol.
És per això que Frederica Montseny afirmà més d’un cop que havia nascut a Madrid potser per accident, com a conseqüència del forçat trasllat dels seus pares. Ho explicà així quan el 1983 vingué a Reus:
«En efecte, si a Reus l’escola laica que havien fundat el meu pare i la meva mare no hagués fet tanta nosa als sectors reaccionaris i clericals, jo no hauria nascut a Madrid, hauria nascut probablement a Reus perquè els meus pares no haurien marxat mai. Perquè els meus pares no van marxar de Reus, als meus pares els van treure de Reus.»
I ho havia escrit, anys abans, en el pròleg de Els anarquistes, educadors del poble:
«Sense la bomba llançada al pas de la processó de Corpus i sense l’esperit intolerant i poc intel•ligent de la clerecia i la burgesia de Reus, els meus pares haurien continuat essent mestres d’escola a la ciutat catalana, no haurien anat a Madrid i hom no hauria publicat La Revista Blanca.»
El cert és que, a banda de grans enemics, la feina pedagògica dels Montseny Mañé comptava també amb un ampli suport a Reus. Cal recordar, en aquest sentit, que posteriorment a la seva detenció, es van recollir centenars de signatures a Reus en favor dels seu alliberament. I que un seguit de reusencs visiten el capità general de Catalunya –que anteriorment havia estat pressionat perquè l’agafessin– per aconseguir la seva excarceració.
Sembla que un cop més es constata, però, la capacitat de la ciutat de Reus de foragitar els seus fills a fer fortuna intel•lectual en altres indrets. És evident que la trajectòria política dels Montseny pren volada a partir del seu exili forçat i abasta territoris prou més amplis que els d’aquesta ciutat catalana, per bé que, a l’època, fos encara la segona de Catalunya en població i comptés amb uns polítics i agents socials prou actius.
Instal•lats a Madrid, Teresa i Joan van participar igualment en nombroses activitats a favor dels encausats en els processos de Jerez i de La Mano Negra. També es van implicar activament en la defensa del seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l’instigador de la revolta de 1909 i, finalment, condemnat a mort.
El naixement de Frederica, el 1905, fou probablement la causa del final de la primera etapa de La Revista Blanca, una revista en què la seva mare tenia un paper clau com a administradora –malgrat que legalment no podia constar com a tal–, traductora i redactora. Frederica Montseny va néixer i es va formar en una família que vivia en i per l’ideal anarquista. En la formació de Frederica Montseny va ser molt important la seva mare, que era mestra racionalista, la qual va prendre cura de la seva educació. No va anar mai a escola.
Més endavant, va aprendre idiomes a l’acadèmia Berlitz de Barcelona i va seguir cursos com a oient a la Universitat d’aquesta ciutat. Es pot dir, doncs, que va tenir una educació molt insòlita per la època, quan l’església dominava l’aparell escolar, el que li permet, sens dubte, desenvolupar la seva extraordinària personalitat i la seva força. També deu a la mare l’incipient feminisme que impregna tota la seva literatura i la seva obra. Teresa Mañé ha estat poc valorada, eclipsada pel fort paper que va jugar el pare, Joan Montseny. Tanmateix, fou una dona molt activa i clau per entendre el llliurepensament català, relacionant-se amb les seves figures més rellevants del moment. Frederica tindrà també una altra mestra, Teresa Claramunt, amiga de la família des del procés de Montjuïc i militant anarcosindicalista i feminista. Ella ho explica d’aquesta manera:
Frederica Montseny de molt joveneta
Més endavant, va aprendre idiomes a l’acadèmia Berlitz de Barcelona i va seguir cursos com a oient a la Universitat d’aquesta ciutat. Es pot dir, doncs, que va tenir una educació molt insòlita per la època, quan l’església dominava l’aparell escolar, el que li permet, sens dubte, desenvolupar la seva extraordinària personalitat i la seva força. També deu a la mare l’incipient feminisme que impregna tota la seva literatura i la seva obra. Teresa Mañé ha estat poc valorada, eclipsada pel fort paper que va jugar el pare, Joan Montseny. Tanmateix, fou una dona molt activa i clau per entendre el llliurepensament català, relacionant-se amb les seves figures més rellevants del moment. Frederica tindrà també una altra mestra, Teresa Claramunt, amiga de la família des del procés de Montjuïc i militant anarcosindicalista i feminista. Ella ho explica d’aquesta manera:
“He tenido una madre de carne, que fue también una maestra: Soledad Gustavo; y una madre espiritual, que fue mi fuerza, mi vocación, y es hoy el hada buena que me ha salvado y me salvará siempre de la vanidad, del engreimiento, del cansancio o del despecho: esta es Teresa Claramunt, una tejedora de Sabadell...”
Després d’un dur enfrontament dialèctic amb Arturo Soria, creador de la Ciudad Lineal, angoixats per les pressions legals i les denúncies, la família decideix traslladar-se a Catalunya, el 1912, primer a Cerdanyola i després a Barcelona. Amb dotze anys comença a acompanyar al pare als actes polítics, mítings, conferències i manifestacions, on coneix els dirigents cenetistes A. Pestaña, S. Seguí, F. Miranda, Llibertat Ròdenas, etc.
En el Café Español conoció Federica a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líder sindicalista del momento, y a Luis Companys, más tarde presidente de la Generalitat catalana. També participa en el moviment vaguista de 1917, quan centenars de dones es manifesten a Barcelona per demanar l’abaratiment dels preus de les subsistències. Assisteix amb el pare als esdeveniments culturals barcelonins, especialment cinema i teatre, en tenir entrades de franc per ser Federico Urales, crític teatral del periòdic burgès El Liberal. Ella admira el seu pare, a qui descriu com un home enèrgic, amb esperit combatiu i d’una gran intel•ligència. La família viu d’aquests ingressos, a més de les traduccions que Teresa Mañé fa per l’editorial Maucci i de la granja familiar. En aquesta es dediquen especialment les dones, com ho havien fet ja a Madrid, amb la cria d’animals. Per aquest motiu, viuen sempre en zones semirurals a les afores de Barcelona (Horta, Sant Andreu, Santa Eulàlia, el Guinardó) i també a Cerdanyola, on poden trobar lloguers més assequibles i cases més grans adaptades als animals.
Salvador seguí "El Noi del Sucre" dirigent anarco-sindicalista de començaments del S.XX.
En el Café Español conoció Federica a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líder sindicalista del momento, y a Luis Companys, más tarde presidente de la Generalitat catalana. També participa en el moviment vaguista de 1917, quan centenars de dones es manifesten a Barcelona per demanar l’abaratiment dels preus de les subsistències. Assisteix amb el pare als esdeveniments culturals barcelonins, especialment cinema i teatre, en tenir entrades de franc per ser Federico Urales, crític teatral del periòdic burgès El Liberal. Ella admira el seu pare, a qui descriu com un home enèrgic, amb esperit combatiu i d’una gran intel•ligència. La família viu d’aquests ingressos, a més de les traduccions que Teresa Mañé fa per l’editorial Maucci i de la granja familiar. En aquesta es dediquen especialment les dones, com ho havien fet ja a Madrid, amb la cria d’animals. Per aquest motiu, viuen sempre en zones semirurals a les afores de Barcelona (Horta, Sant Andreu, Santa Eulàlia, el Guinardó) i també a Cerdanyola, on poden trobar lloguers més assequibles i cases més grans adaptades als animals.
En tots aquests anys de formació, Frederica llegeix tot el que troba en la immensa biblioteca familiar i comença a escriure. Aquest fet serà cabdal en la decisió familiar d’anar a viure a la ciutat de Barcelona el 1924. Així ho explica el pare:
“Yo no tenía derecho a malograr su talento (el de Frederica), encerrándola en una vida de verduras, hierbas y conejos. Para la vida tal no hacía falta ni la inteligencia que ella tenía ni la instrucción que le habíamos dado”
“(La pequeña) –explica en les seves memòries Joan Montseny- temía mi crítica y mi costumbre de corregir (...) y acabó por ocultarme todas las plumas para que no pusiera ni quitara palabra ni coma alguna de sus escritos. Sin embargo, no tardé mucho en comprender que mi hija escribía mejor que yo y sus cuartillas pronto pasaron directamente a los linotipos. Ahora leo todos sus artículos cuando ya está en venta La Revista Blanca. !Qué hermosos son! Lo digo sinceramente: Frederica es mi mejor obra”
En aquest context, Frederica comença a escriure. El seu primer relat fou del 1921, quan fa la seva primera narració, Horas Trágicas, que recull l’impacte rebut per les lluites socials de Barcelona durant els anys de la Primera Guerra Mundial. El seus primers articles els signa amb el pseudònim de Blanca Montsan. No vol que l’associïn amb la seva família. Desitja presentar-se de manera independent, sense prejudicis previs dels lectors potencials. A partir del 1922 escriu a Nueva Senda, de Madrid, a Redención de Alcoi i a Acción Social Obrera de Sant Feliu de Guíxols. En 1923 ingresa en la CNT, afiliándose en el sindicato de Oficios Varios de Cerdanyola.
Fue en aquel tiempo cuando recibió la oferta de Ángel Pestaña, a la sazón director del periódico, de colaborar en Solidaridad Obrera, órgano decano de la prensa confederal. Federica tendría desde entonces a su cargo la sección de “Relieves sociales” i a La Revista Blanca, la publicació familiar. El 1925, ella i el seu pare iniciaren novament, ara a Barcelona, la publicació de La Revista Blanca, que en aquesta etapa arribà fins al 1936. El protagonisme de Frederica Montseny en la segona època de La Revista Blanca, apareguda el 1925, va ser decisiu, amb la responsabilitat de la seva aparició i també de diverses seccions i articles amb el seu nom o pseudònims diversos. També col•laboraven Teresa Mañé, que tenia al seu càrrec la secció “Efemérides del pueblo”, F. Urales, Germinal Esgleas, el futur company de Frederica, Max Nettlau, Juan Grave, Sebastián Faure, entre molts altres. La majoria eren llibertaris o simpatitzants i per tant, en aquest segon moment, existeix un progressiu allunyament dels intel•lectuals no llibertaris. Entre les seves causes podem citar en primer lloc, la disminució progressiva del compromís i de la rebel•lió juvenil d’aquests amb el passar dels anys i també la seva consolidació en el món literari; en segon lloc, la personalitat difícil i polèmica dels Montseny no afavoria una relació fluida, en manifestar-se crítics davant la influència de la filosofia de Nietzche i del decadentisme del moviment modernista present en molts escriptors de l’època.
"Porque, lo ha dicho el compañero Liarte, y es necesario repetirlo una vez más, para que penetre y se afinque en todas las conciencias, para que quede grabado en letras de oro en todos los corazones: un movimiento, una organización, no adquieren la fuerza, el prestigio, la influencia que tenía y que tiene la CNT en España; un movimiento organizado no logra catalizar y galvanizar todas las fuerzas que totalizamos y galvanizamos nosotros el 19 de julio de 1936 si ese movimiento, esa organización, esa fuerza, no está enraizada en la entraña popular. Y no es por generación espontánea como se forjan los movimientos, como se hacen las organizaciones, como enraízan esos movimientos y esas organizaciones en las conciencias: todo eso se logra a través de la acción de generaciones que se van sucediendo, generaciones encarnadas en los más sinceros, en los más abnegados, en los más enteros de los hombres. Y esto es lo que todos debemos tener en cuenta. Si la CNT, si la FAI, si las Juventudes Libertarias tenían, el 19 de julio, por lo menos 250.000 militantes activos, es porque esos 250.000 militantes activos se habían ido gestando, formando, a través de años y años de lucha de las generaciones que les precedieron. Y esos 250.000 hombres y mujeres lograron arrastrar a las masas, lograron que esas masas, en el momento de realizar algo, volvieran sus ojos hacia lo que eran nuestros planes, nuestros programas, es porque en cada pueblo, en cada barriada, en cada sindicato, en cada grupo humano había un hombre que tenía cerca de ellos influencia moral, y que era por ellos amado y respetado.
Se nos ha dicho, en diferentes ocasiones, que ni sabíamos lo que queríamos, ni dónde íbamos, ni cuál era nuestro programa. En pocas palabras el compañero Liarte os lo ha definido. ¿Quién ha dicho que no tuviéramos programa? Yo puedo deciros que no hay ningún partido político, que no hay ninguna organización obrera, que no hay ningún movimiento, que hoy pueda exponer un programa de realizaciones y de reestructuración de la sociedad más claro, más definido y más explicito que el nuestro. Y si no, la prueba. Ese programa que hoy ha sido expuesto a grandes rasgos, esas lineas generales que levantan un mundo sobre la base del individuo, de la federación, que consideran que la sociedad nueva ha de estructurarse a base de la federación de productores y consumidores, que integran toda la sociedad dentro de esta organización de un mundo mejor, ese era nuestro programa el 19 de julio de 1936.
Fue la base, fue la asamblea, fue la reunión de todos los habitantes de los pueblos, de los comités de barriada, de los comités de empresa, de los órganos naturales de los trabajadores y de las organizaciones sindicales, los que organizaron sobre la marcha esta sociedad nueva.
Y el ejemplo no fue tan desastroso. Y los resultados no fueron tan malos, por cuanto pudimos, a la vez, organizar las industrias de guerra, pudimos, a la vez, improvisar incluso lo que no teníamos, fabricar las armas que el mundo nos negaba para defendernos contra el enemigo interior que él si era defendido y ayudado por Italia, por Alemania y por la complicidad del mundo entero.
Pasarán los años, pasarán las generaciones, pero algo quedará de ejemplar y de único en la Historia de España: El esfuerzo gigantesco realizado por un pueblo que, a la vez que se batía contra el fascismo internacional, conjurado, reunido contra la causa de la libertad en España, forjaba las contingencias, las condiciones, para una reorganización del mundo a partir de las realizaciones de carácter social, colectivista, comunitario, realizadas en España.
Pasarán los años, pasarán las generaciones, eso, pese a todas las criticas, pese a cuanto se dice y se hace para disminuir su valor, para resaltar sólo sus aspectos negativos, queda y quedará permanentemente. La obra pedagógica realizada por la Revolución española, la obra social realizada por la Revolución social española, la creación de sistemas de organización de la sociedad, suprimido el capitalismo, suprimida la moneda, reducido a la mínima expresión el Estado, eso permanece y permanecerá siempre". Text del discurs pronunciat per Frederica Montseny a Tolosa del Llenguadoc amb motiu del 31 aniversari del 19 de juliol, en el que queda clara el seu anàlisi sobre la funció de la CNT i de la FAI a la que ingresaria el 1936.
Fue en aquel tiempo cuando recibió la oferta de Ángel Pestaña, a la sazón director del periódico, de colaborar en Solidaridad Obrera, órgano decano de la prensa confederal. Federica tendría desde entonces a su cargo la sección de “Relieves sociales” i a La Revista Blanca, la publicació familiar. El 1925, ella i el seu pare iniciaren novament, ara a Barcelona, la publicació de La Revista Blanca, que en aquesta etapa arribà fins al 1936. El protagonisme de Frederica Montseny en la segona època de La Revista Blanca, apareguda el 1925, va ser decisiu, amb la responsabilitat de la seva aparició i també de diverses seccions i articles amb el seu nom o pseudònims diversos. També col•laboraven Teresa Mañé, que tenia al seu càrrec la secció “Efemérides del pueblo”, F. Urales, Germinal Esgleas, el futur company de Frederica, Max Nettlau, Juan Grave, Sebastián Faure, entre molts altres. La majoria eren llibertaris o simpatitzants i per tant, en aquest segon moment, existeix un progressiu allunyament dels intel•lectuals no llibertaris. Entre les seves causes podem citar en primer lloc, la disminució progressiva del compromís i de la rebel•lió juvenil d’aquests amb el passar dels anys i també la seva consolidació en el món literari; en segon lloc, la personalitat difícil i polèmica dels Montseny no afavoria una relació fluida, en manifestar-se crítics davant la influència de la filosofia de Nietzche i del decadentisme del moviment modernista present en molts escriptors de l’època.
La família encetà no poques polèmiques dins el moviment llibertari. En aquells moments defensaven un anarquisme pur o filosòfic, força crític amb el sindicalisme de la CNT. Més endavant es posicionaren propers a la FAI, però sense identificar-s’hi totalment.
Frederica Montseny va fer de la paraula una eina de lluita, amb la veu i l’escriptura. L’activitat editorial dels seus pares li possibilità publicar els primers textos. L’èxit de La Revista Blanca va permetre als Montseny crear una editorial que publicà col•leccions com La Novela Ideal, que arribà als cinquanta mil exemplars de tirada setmanal, i La Novela Libre, mensual, amb vint mil exemplars. Com a periodista i escriptora –publicà assíduament en les col•leccions familiars–, la tasca desenvolupada per Frederica Montseny serà molt extensa. Algunes de les seves primeres novel•les, Peregrina de amor o La Tragedia del pueblo, s’emmarquen en la Barcelona de la lluita de classes, la repressió policial contra els treballadors i el pistolerisme patronal. A La Victòria (1926) i a El hijo de Clara (1927) parla de dones, del seu dret a la instrucció, de la seva llibertat i capacitat per decidir. Tot i no declarar-se feminista, les posicions de Montseny desperten polèmica àdhuc entre els mateixos llibertaris.
En aquest anys F. Montseny aborda la temàtica de la emancipació de la dona i del feminisme, que serà un dels seus temes recurrents, com per exemple l’article “Feminismo y humanismo”, que publica l’1 d’octubre del 1924. Aquí planteja la tesi que defensarà al llarg de tota la seva vida, rebuig del feminisme i la seva lluita, assimilant-lo a la classe burgesa i al moviment sufragista, i oposant l’humanisme i la lluita dels dos sexes per la seva emancipació de l’opressió capitalista.
En aquest anys F. Montseny aborda la temàtica de la emancipació de la dona i del feminisme, que serà un dels seus temes recurrents, com per exemple l’article “Feminismo y humanismo”, que publica l’1 d’octubre del 1924. Aquí planteja la tesi que defensarà al llarg de tota la seva vida, rebuig del feminisme i la seva lluita, assimilant-lo a la classe burgesa i al moviment sufragista, i oposant l’humanisme i la lluita dels dos sexes per la seva emancipació de l’opressió capitalista.
“La cuestión de los sexos está clara (...): Igualdad absoluta en todos los aspectos para los dos; independencia para los dos; capacitación para los dos; camino libre, amplio y universal para la especie toda. Lo demás es reformismo, relativista, condicional y traidor en unos; reaccionario, cerril, intransigente y dañino en otros.
¿Feminismo? ¡Jamás! ¡Humanismo siempre! Propagar un feminismo es fomentar un masculinismo, es crear una lucha inmoral y absurda entre los dos sexos, que ninguna ley natural toleraría”
En aquest període, la relació dels Montseny amb la ciutat de Reus es va mantenir, menys en l’àmbit familiar –per les diferències de Joan amb la seva germana Maria– que amb els amics que hi tenien i en diverses poblacions de la comarca. En tot cas, Frederica Montseny afirma que hi venien sovint.
Sembla que la família estiuejava a Duesaigües, on el Joan havia treballat de jove com a boter. Josep Banqué els recorda a les seves memòries així:
«Els apòstols del comunisme llibertari espanyol Frederic [sic] Montseny i la seva filla que, al cafè del poble, rodejats d’un atent auditori de camperols, exaltaven les meravelles de la societat llibertària que pensaven imposar immediatament. Els Montseny aconsellaven tenir paciència, esperant que arribés l’ocasió propícia, es preparaven per aquest magne esdeveniment amb la lectura de les novel•les ideals com Los hijos del amor i altres que publicaven ells mateixos.»
Fou en l’època de la Dictadura de Primo de Rivera, quan Frederica es dedica a escriure amb més intensitat i desenvolupa la seva carrera de publicista i d’escriptora. Amb els sindicats confederals clausurats i amb l’existència de control i censura de les publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, els militants anarquistes busquen altres mitjans per fer propaganda llibertària entre les noves generacions obreres. Una d’elles serà la publicació de “La Novela Ideal”, unes narracions curtes i amenes, gens sospitoses de propagar les idees anarquistes i per tant no controlades pel Dictador.
“Los siete años de dictadura fueron un período durante el que toda propaganda oral fue suprimida. Las reuniones y los plenos eran clandestinos, y la actuación de los militantes confederales y libertarios muy limitada.
Mi padre, hombre de incesantes iniciativas, buscando la manera de hacer propaganda entre los jóvenes. Hasta que tuvo la idea de fundar La Novela Ideal, que tan gran acogida tendría entre la juventud. Empezamos con una tirada de diez mil ejemplares semanales, al precio de quince céntimos. Pronto pasamos a veinte mil, y más tarde llegamos hasta cincuenta mil. En La Novela Ideal se abordaban, en forma novelesca, temas antirreligiosos, de propaganda libertaria, a favor del amor libre y contra los prejuicios sociales”
La col•lecció de relats de “La Novela Ideal” va tenir un gran èxit de públic, com ho demostra el seu tiratge, que oscil•lava entre els 10.000 i els 50.000 exemplars, el llarg període de durada, tretze anys, i el nombre de títols que van ser editats, més de 500.
Joan Montseny va mantenir una continuada amistat amb Evarist Fàbregas (Reus, 1868 -Barcelona, 1938), qui l’ajudà més d’un cop econòmicament i en els seus projectes editorials. Al Mas dels Frares – aleshores, propietat de Fàbregas–, Montseny hi fa llargues estades i hi redacta, l’hivern de 1929, part de les seves memòries. Sabem també de les seves excursions per Vilaplana, la Mussara, Prades o Siurana. Frederica Montseny en recorda alguna, en companyia del seu pare i de Max Netllau, historiador de l’anarquisme i amic íntim de la família. A l’Espluga de Francolí tenien també bons amics, com Joan Callau i Francesc Palau.
D'esquerra dreta i de baix a dalt: Max Nettlau, Maria Anguera, Joan i Frederica Montseny.
Als anys vint, Frederica Montseny coneix la que serà la seva secretària, amiga, o germana per a tota la vida, Maria Anguera. Nascuda a Vilanova i la Geltrú, el seu pare, nascut a Reus, treballava al ferrocarril. Maria va arribar a casa dels Montseny pel desig del seu pare, que volia que rebés una educació d’acord amb els seus ideals. Va compartir amb Frederica la formació que li donava la seva mare i, després d’un temps, va acabar vivint amb ells.
“La Novela Ideal” i més tard La Novela Libre, es van vendre per tot l’Estat espanyol, però on va tenir una acollida més favorable fou a Catalunya. Aquest fet no ens pot sorprendre. Catalunya era el centre més important de la CNT, el sindicat anarcosindicalista, i on l’anarquisme havia tingut un arrelament més fort. L’objectiu de la col•lecció és clar i explícit des del primer número: la divulgació dels principis llibertaris. En aquest sentit, és vol transmetre un missatge a les classes populars d’una manera senzilla i didàctica utilitzant un relat amè, amb ingredients de “novel•la rosa”, amb històries d’amor i sentiments. S’adoptaven els esquemes de la novel•la popular, de sèries i de “fulletons” d’evasió, que s’editaven profusament en els mateixos anys, però amb una intencionalitat diversa, anant més enllà dels continguts de les sèries burgeses consumistes, de les “novel•les roses” i de les pornogràfiques. L’originalitat de “La Novela Ideal” rau precisament en la utilització d’una forma molt estesa en la literatura popular, el relat curt i el llenguatge senzill, però donant-li un fons nou, trencador i revolucionari. Els seus afiliats eren el seu públic potencial, especialment els joves d’ambdós sexes. La necessitat d’educació, de cultura i de conscienciació dels treballadors eren bàsiques pels anarquistes. L’emancipació dels treballadors passava per millorar la seva preparació, element imprescindible per poder reeixir amb èxit la desitjada revolució social. Calia, doncs, potenciar els Ateneus obrers, des de on es difonien les idees; millorar l’hàbit de la lectura i crear les biblioteques sindicals i també organitzar les escoles racionalistes17. Els militants anarquistes eren molt conscients de les mancances en la formació obrera, amb un alt percentatge d’analfabetisme; de la forta influència de l’església, sobretot en les zones rurals i del endarreriment generalitzat en la societat. Les publicacions de la família Montseny jugaran un paper fonamental en aquests anys pel seu intent de suplir aquestes llacunes.
Els autors d’aquestes dues col•leccions van ser molt variats, periodistes i escriptors àcrates o filoàcrates, com Mauro Bajatierra, andalús i líder de la CNT; Solano Palacios, militant i participant actiu de la revolució d’Astúries de l’octubre de 1934; Adrian del Valle, destacat propagandista i periodista, resident a Cuba, que va utilitzar també el pseudònim de “Palmiro de Lidia”. Al costat, hi havien altres autors no professionals i menys coneguts, com M. Campuzano, mestre de l’Escola Horaciana de San Feliu de Guíxols o la filla del dibuixant Opisso, Regina Opisso.
El 1930 va conèixer a qui fou la seva parella durant tota la vida, Germinal Esgleas.
Amb la proclamació de la II República, dins la CNT es manifesten divisions. Entre faistes i trentistes, els Montseny prenen partit pels primers tot i no ser afiliats a la FAI. Editen El Luchador, un setmanari que arriba a publicar quinze mil exemplars. Frederica no para de publicar articles i fer actes per tot l’Estat. “Desde 1932 Federica Montseny comenzó a intervenir en diversas giras que, muy usuales en aquellos años, recorrían distintas zonas del país divulgando las ideas sindicalistas y revolucionarias. Participó en múltiples mítines, y sus discursos comenzaron pronto a recogerse en panfletos. En 1933 Federica dio a luz a su primera hija (a la que llamó Vida), fruto de la que sería una larga relación con el también militante anarquista Germinal Esgleas. Ello no supuso sin embargo su alejamiento del trabajo organizativo ni literario”.
Des dels primers moments de la rebel•lió militar fins al final de la guerra desplegà una intensa activitat, esdevenint un dels noms més coneguts de l’anarquisme. El mateix juliol de 1936 Frederica Montseny ingressava a la FAI. “Miembro destacado de la F.A.I. (Federación Anarquista Ibérica), el ala más radical de la C.N.T., Federica Montseny mantuvo implacablemente un enfrentamiento dialéctico con sus compañeros del sector más moderado, conocido como “Treintistas” -por haber firmado el “Manifiesto de los Treinta”-, lo que la acercó a las posiciones de hombres como García Oliver, Ascaso, Durruti y otros, y la situó frente a dirigentes como Ángel Pestaña o Joan Peiró”.
En els primers mesos de la guerra, els anarquistes foren els amos del carrer. Es col•lectivitzaren fabriques i tallers. Al camp s’establiren col•lectivitats agrícoles i, en algunes poblacions, s’implantà el comunisme llibertari.
Però les circumstàncies excepcionals del moment imposaren mesures excepcionals. Després de ser ja presents en el govern de la Generalitat, el novembre de 1936 es proposa a una dona i tres homes de la CNT d'entrar en el govern de Francisco Largo Caballero. Un fet doblement singular per a Frederica Montseny: ésser la primera dona que arriba al càrrec de ministra i fer-ho des de posicions ideològiques tan allunyades del poder. Com a dona, en la mesura que encarnava la transformació en el papers de gènere que ja era palesa al carrer, sense que es pugui considerar estrictament una conquesta feminista. Com a anarquista, amb totes les contradiccions que li va representar ser-ho. No pertoca aquí entrar en el debat, prou vigent encara dins el moviment llibertari, sobre l’encert o l’error d’aquella mesura. En aquells moments, l’opinió inicial del seu company i de la seva mare foren desfavorables. Garcia Oliver, un home d’acció, format en la lluita al carrer i contra la patronal, amb un gran sentit de l’estratègia –i molt més pragmàtic que purista–, estava disposat a entrar al govern només si també ho feia Frederica Montseny, amb qui mantenia no poques discrepàncies. «O tots frares o tots canonges», sembla que li va dir. I Frederica acceptà, deixant enrere les seves nombroses crítiques al feminisme polític. Encara que se n’hagués de penedir més endavant.
"Pero había otra cosa, queríamos mantener la unidad antifascista, y queríamos demostrar que la unión hace la fuerza y que éste era el único medio para batir el fascismo. Pudiendo ser los amos, hemos dejado de serlo. Pero lo que no consentiremos nunca es que nadie sea dictador a expensas nuestras.
La Revolución ha empezado solamente. Estamos en una de las muchas etapas que se presentan en todos los movimientos revolucionarios. La Revolución sigue el camino ascendente y lo seguirá doblemente cuando haya sido batido el fascismo en todas las regiones que hoy viven aplastadas bajo su bota. Un año ha transcurrido. Un año durante el cual han caído a millares los hombres en los frentes, en todas las ofensivas y defensivas. Los que han caído a lo largo de este año de lucha contra el fascismo, todos han caído por algo más que sofocar una militarada. Era la lucha de un pueblo que asumía la responsabilidad de su destino, que creaba nuevos intereses, la del pueblo rebelado contra la esclavitud y la tiranía, destinado a señalar a todos los pueblos cuál era el camino para luchar eficazmente contra el fascismo.
Recuerdo y el mes próximo hará un año, que en este mismo local dije que no era posible que las cosas volvieran tal como estaban el 18 de julio de 1936. No es posible que el pasado pueda jamás volver a levantarse.
En España debemos dar la sensación de que se estructura una nueva sociedad, sin necesidad de dictadura. Esta ha sido la posición más firme de la CNT. Nosotros combatimos a los sectores minoritarios, aspirantes a la dictadura. Si hubiéramos querido, en Barcelona y Cataluña éramos los dueños absolutos de la situación, hubiéramos podido implantar una dictadura anarquista. Éramos la fuerza mayor y la habíamos conquistado a fuerza de jugarnos la vida y éramos dueños de la situación.
Pero había otra cosa, queríamos mantener la unidad antifascista, y queríamos demostrar que la unión hace la fuerza y que éste era el único medio para batir el fascismo. Pudiendo ser los amos, hemos dejado de serlo. Pero lo que no consentiremos nunca es que nadie sea dictador a expensas nuestras. (Aplausos) Eso no lo consentiremos, por el propio espíritu, por la propia resonancia universal de la Revolución española. En España ha de implantarse un régimen libertario, auténticamente libertario y democrático, que supere a la democracia burguesa. Para restablecer todo lo que la guerra ha destruido no hay más solución que el socialismo, que la explotación de fábricas, minas y talleres por las Federaciones de Industria. No hay otra solución que el federalismo. España ha de estar siempre unida. De ahí que nosotros no hablemos de socialismo anarquista ni comunista. Hablamos de socialismo federalista. Políticamente, España ha de ser una reunión de regiones federadas entre sí. La nación federada, para organizar la producción y el consumo según sus posibilidades, según el nivel cultural de los pobladores de las distintas regiones.
Con esto evitaremos toda dictadura y señalaremos a todos los hombres de conciencia libre, que es posible luchar contra el fascismo y vencerlo y que tenemos ideas basadas sobre la realidad y los hechos concretos, para oponer al programa fascista el programa del socialismo federalista en España. Ese es el camino.
Terminaré diciendo: Un año ha pasado; millares de hombres, mujeres y niños han caído víctimas unos en los frentes, víctimas de los bombardeos otros en la retaguardia. Un año de esfuerzos, de entusiasmo que se desgasta. Pero es preciso mantener en pie la voluntad revolucionaria y combativa.
... nunca desentendernos de la responsabilidad de la Revolución y de la guerra.
Por encima de todo, la guerra ha de ganarse y la Revolución ha de hacerse. ¡Por la clase trabajadora! Por encima de todo, porque la unidad es garantía de ello".
Frederica Montseny: Míting al teatre Olympia de Barcelona al Juliol del 37.
Frederica Montseny i Joan Garcia Oliver anomenats ministres de la República.
Però les circumstàncies excepcionals del moment imposaren mesures excepcionals. Després de ser ja presents en el govern de la Generalitat, el novembre de 1936 es proposa a una dona i tres homes de la CNT d'entrar en el govern de Francisco Largo Caballero. Un fet doblement singular per a Frederica Montseny: ésser la primera dona que arriba al càrrec de ministra i fer-ho des de posicions ideològiques tan allunyades del poder. Com a dona, en la mesura que encarnava la transformació en el papers de gènere que ja era palesa al carrer, sense que es pugui considerar estrictament una conquesta feminista. Com a anarquista, amb totes les contradiccions que li va representar ser-ho. No pertoca aquí entrar en el debat, prou vigent encara dins el moviment llibertari, sobre l’encert o l’error d’aquella mesura. En aquells moments, l’opinió inicial del seu company i de la seva mare foren desfavorables. Garcia Oliver, un home d’acció, format en la lluita al carrer i contra la patronal, amb un gran sentit de l’estratègia –i molt més pragmàtic que purista–, estava disposat a entrar al govern només si també ho feia Frederica Montseny, amb qui mantenia no poques discrepàncies. «O tots frares o tots canonges», sembla que li va dir. I Frederica acceptà, deixant enrere les seves nombroses crítiques al feminisme polític. Encara que se n’hagués de penedir més endavant.
“La crucial cuestión ética que tuvo que enfrentar la C.N.T. a los pocos meses de comenzar la Guerra Civil, durante el gobierno de Largo Caballero, que opuso sus principios anarquistas a la colaboración gubernamental a la que se vio abocada la organización, afectó profundamente a Federica Montseny. En efecto, de los cuatro ministros confederales que fueron nombrados como representantes de la C.N.T. en el gobierno y que ocuparon las carteras de Justicia, Comercio, Sanidad e Industria, uno fue Federica Montseny.
Sus escrúpulos ideológicos y la presión a la que fue sometida por parte del sector más purista para que se negase a aceptar el cargo fueron difíciles de superar. A pesar de ello y de las serias divisiones que la decisión ocasionó en las filas libertarias, Federica -y los otros tres compañeros- aceptaron, considerando su intervención en el gobierno imprescindible para vertebrar la defensa frente al ejército rebelde”.
Reproduïm a continuació la carta que l'anarquista italià Camilo Berneri, adresà a Frederica per aquelles dades:
Reproduïm a continuació la carta que l'anarquista italià Camilo Berneri, adresà a Frederica per aquelles dades:
Tras las jornadas revolucionarias de julio de 1936, el anarquismo español demostró su fuerza parando en medio país el golpe militar y organizando el germen de una nueva sociedad. Comenzó, también, la colaboración con el resto de fuerzas políticas antifascistas contra el enemigo común. Esta colaboración tuvo su corolario en la participación en el gobierno de la nación con cuatro ministros: dos por la CNT y dos por la FAI. Este hecho produjo una conmoción en el movimiento anarquista internacional. La carta que transcribimos es una reflexión del anarquista italiano Camillo Berneri (1897-1937) escrita en abril de 1937, un mes antes de ser asesinado por sicarios comunistas en Barcelona durante los sucesos contrarrevolucionarios desencadenados por el poder para frenar la revolución libertaria.
Tenía la intención de dirigirme a todos vosotros, compañeros ministros, pero ahora con la pluma en mano, espontáneamente, he resuelto dirigirme a ti sola y no quiero contrariar un impulso súbito, pues es una buena regla seguir en tal género de asuntos a los instintos.
Que no coincida siempre contigo no te maraville, ni te irrite, y además tú te has mostrado cordialmente olvidádiza de críticas que no siempre fueron de tu gusto, y que hubiera sido tan natural como humano, considerar injustas y excesivas. Es una cualidad, y no pequeña a mis ojos, y testimonia la naturaleza anarquista de tu espíritu. Esa certitud y temperamento compensa con eficacia, se entiende para mi amistad, las discrepancias ideológicas con algunos aspectos de tus artículos de estilo personalísimo y tus discursos de una elocuencia admirable.
No he conseguido aceptar por ejemplo tu identificación entre el anarquismo bakuninista y el republicanismo federalista de Francisco Pi y Margall, y no te perdono haber escrito que “en Rusia no fue Lenin el verdadero constructor de la Rusia, sino más bien Stalin, espíritu realizador”, etc., etc. He aplaudido 1a respuesta de Volin publicada en Terre libre sobre tu inexacta afirmación sobre el movimiento anarquista ruso.
Pero no es de todo esto que quiero hoy hablarte. Sobre aquéllas, y otras muchas cosas nuestras, espero un día u otro tener ocasión de discutirlas personalmente contigo. Si me dirijo a ti en público es por asuntos infinitamente más graves, para reclamarte enormes responsabilidades de las cuales podría que tú no seas consciente dada tu modestia.
En discurso del 3 de enero tú decías:
Los anarquistas han entrado en el gobierno para impedir que la revolución se desviase y para continuarla más allá de la guerra, y también para oponerse a toda eventual tentativa dictatorial, sea cual sea.
Y bien compañera, en abril, después de tres meses de experiencia colaboracionista, estamos en una situación en la cual suceden graves hechos y se anuncian otros peores.
Allí donde -como en Vasconia, Levante y Castilla-, el movimiento nuestro es impotente en fuerzas de base, es decir que no tiene creados sindicatos vastos y una preponderante adhesión de las masas, la contrarrevolución oprime y amenaza aplastarlo todo. El gobierno está en Valencia, y de allí es de donde partieron guardias de asalto destinados a desarmar los núcleos revolucionarios de defensa. Se recuerda a Casas Viejas, pensando en Vilanesa. Son de la Guardia Civil y de la Guardia de asalto los que conservan las armas, y es aquí en la retaguardia que deben controlar los “incontrolables”, que osan desarmar de algunos fusiles y revólveres a los núcleos revolucionarios. Entre tanto el frente interno no es eliminado. Esto se produce en una guerra civil en la cual todas las sorpresas son posibles, y en una región en la cual el frente está bien próximo, es muy irregular en su trazado y no es matemáticamente seguro. Esto, en tanto que aparece clara la distribución política de las armas, que tiende a armar sino en la medida de lo “estrictamente necesario”. Estrictamente necesario, esperamos que se arme al frente de Aragón, escolta armada de las colectivizaciones agrarias y contrafuerte de Consejo de Aragón y de Cataluña, la Ucrania ibérica.
Tú estás en un gobierno que ha ofrecido a Francia e Inglaterra ventajas en Marruecos, mientras desde julio de 1936 sería necesario proclamar oficialmente la autonomía política marroquí. Lo que piensas, como anarquista, de este asunto innoble y además estúpido, yo lo imagino, pero entiendo que ha llegado la hora de hacer saber que tú, y contigo los otros anarquistas, no concordáis con la naturaleza y el tenor de tales propuestas.
El 24 de octubre de 1936 yo escribía en Guerra di classe:
Allí donde -como en Vasconia, Levante y Castilla-, el movimiento nuestro es impotente en fuerzas de base, es decir que no tiene creados sindicatos vastos y una preponderante adhesión de las masas, la contrarrevolución oprime y amenaza aplastarlo todo. El gobierno está en Valencia, y de allí es de donde partieron guardias de asalto destinados a desarmar los núcleos revolucionarios de defensa. Se recuerda a Casas Viejas, pensando en Vilanesa. Son de la Guardia Civil y de la Guardia de asalto los que conservan las armas, y es aquí en la retaguardia que deben controlar los “incontrolables”, que osan desarmar de algunos fusiles y revólveres a los núcleos revolucionarios. Entre tanto el frente interno no es eliminado. Esto se produce en una guerra civil en la cual todas las sorpresas son posibles, y en una región en la cual el frente está bien próximo, es muy irregular en su trazado y no es matemáticamente seguro. Esto, en tanto que aparece clara la distribución política de las armas, que tiende a armar sino en la medida de lo “estrictamente necesario”. Estrictamente necesario, esperamos que se arme al frente de Aragón, escolta armada de las colectivizaciones agrarias y contrafuerte de Consejo de Aragón y de Cataluña, la Ucrania ibérica.
Tú estás en un gobierno que ha ofrecido a Francia e Inglaterra ventajas en Marruecos, mientras desde julio de 1936 sería necesario proclamar oficialmente la autonomía política marroquí. Lo que piensas, como anarquista, de este asunto innoble y además estúpido, yo lo imagino, pero entiendo que ha llegado la hora de hacer saber que tú, y contigo los otros anarquistas, no concordáis con la naturaleza y el tenor de tales propuestas.
El 24 de octubre de 1936 yo escribía en Guerra di classe:
La base de operaciones del ejército fascista es Marruecos. Corresponde intensificar la propaganda a favor de la autonomía marroquí sobre todo el sector de influencia pan-isilámica.
Es necesario imponer al gobierno de Madrid declaraciones inequívocas de su voluntad de abandonar Marruecos, así como proteger la autonomía marroquí. Francia ve con preocupación la posibilidad de repercusiones insurreccionales en el África Septentrional y en Siria e Inglaterra ve reforzada la agitación autonómica egipcia y de los árabes de Palestina. Corresponde aprovechar tales preocupaciones, con una política que amenace desencadenar la revuelta del mundo islámico.
Para tal política es necesario invertir dinero y urge enviar emisarios agitadores y organizadores a todos los centros de la emigración árabe y en todas las zonas de la frontera del Marruecos francés. En los frentes de Aragón, del Centro, Asturias y Andalucía, bastarán algunos marroquíes con funciones de propagandistas, disponiendo de radio, impresos, etc.
Es necesario imponer al gobierno de Madrid declaraciones inequívocas de su voluntad de abandonar Marruecos, así como proteger la autonomía marroquí. Francia ve con preocupación la posibilidad de repercusiones insurreccionales en el África Septentrional y en Siria e Inglaterra ve reforzada la agitación autonómica egipcia y de los árabes de Palestina. Corresponde aprovechar tales preocupaciones, con una política que amenace desencadenar la revuelta del mundo islámico.
Para tal política es necesario invertir dinero y urge enviar emisarios agitadores y organizadores a todos los centros de la emigración árabe y en todas las zonas de la frontera del Marruecos francés. En los frentes de Aragón, del Centro, Asturias y Andalucía, bastarán algunos marroquíes con funciones de propagandistas, disponiendo de radio, impresos, etc.
Es evidente que no se puede garantizar los intereses de los ingleses y franceses en el Marruecos, y al mismo tiempo hacer obra insurreccional. Valencia continúa la política de Madrid. Es necesario que esto cambie. Es necesario, para cambiar, decir clara y fuertemente todo nuestro pensamiento, porque en Valencia actúan influencias tendentes a pactar con Franco.
Jean Zyromsky escribe en Le Populaire del 3 de marzo:
Estas maniobras son visibles y tienden a la conclusión de una paz que, en realidad, significaría no solamente detener la revolución española, sino incluso anular las conquistas sociales ya realizadas.
Ni Largo Caballero ni Franco, tal sería la fórmula que expresaría sumariamente una concepción que existe, y yo no estoy seguro de que ella no tenga el beneplácito de ciertos medios políticos, diplomáticos e incluso gubernamentales en Inglaterra, y también en Francia.
Estas influencias, estas maniobras, explican varios puntos oscuros, como por ejemplo: la inactividad de la marina de guerra leal. La concentración de las fuerzas provenientes del Marruecos, la piratería del “Canarias” y del “Baleares”; la toma de Málaga, no son sino las consecuencias. ¡Y la guerra no ha terminado! Si Indalecio Prieto es incapaz e indolente, ¿por qué tolerarlo? Si Prieto está ligado a una política que paraliza la marina, ¡por qué no denunciar esa política?
Vosotros ministros anarquistas, dais discursos elocuentes y escribís brillantes artículos, pero no es con discursos y artículos como se vence en la guerra y se defiende la revolución. En aquélla se vence y ésta se defiende permitiendo el paso de la defensiva a la ofensiva. La estrategia de posiciones no puede eternizarse. El problema no se resuelve lanzando consignas como: movilización general, armas al frente, mando único, ejército popular, etc. El problema se resuelve realizando inmediatamente lo que puede realizarse. Según La Dêpeche de Toulouse del 17 de enero: “La gran preocupación del Ministerio del Interior es restablecer la autoridad del Estado sobre la de los grupos y sobre los incontrolables de todas la tendencias”.
Es evidente que, aunque se comprometieran durante meses a buscar el aniquilamiento de los “incontrolables”, no se puede resolver el problema de eliminar la quinta columna. La eliminación del frente interno tiene por previa condición una actividad de investigación y de represión que no puede ser cumplida sino por revolucionarios experimentados. Una política interna de colaboracionismo entre las clases y de adulación hacia las clases medias, conduce inevitablemente a la tolerancia hacia los elementos políticamente equívocos. La Quinta Columna está constituida, no sólo por elementos pertenecientes a formaciones fascistas, sino además por todos los descontentos que aspiran a una república moderada. Son estos últimos elementos los que se aprovechan de la tolerancia de los cazadores de “incontrolables”.
La eliminación del frente interno tiene por condición previa, una actividad amplia y radical de los comités de defensa constituidos por la CNT y la UGT.
Nosotros asistimos a la penetración en los cuadros dirigentes del ejército popular de elementos equívocos, no garantizados por ninguna organización política o sindical. Los comités y los delegados políticos de las milicias ejercían un control saludable. Hoy está debilitado por el predominio de sistemas centralizados de nombramientos y promociones, que se convierten en estrictamente militares.
Es necesario reforzar la autoridad de estos comités y de estos delegados. Asistimos al hecho nuevo, y que puede tener consecuencias desastrosas, que batallones enteros están mandados por oficiales que no disfrutan de la estima y del afecto de los milicianos. Este hecho es grave porque la mayoría de los combatientes españoles vale en la batalla en proporción a la confianza que tienen en su propio comandante. Es necesario por lo tanto restablecer la elegibilidad directa y el derecho de destitución desde la base.
Podría continuar sobre ese tema.
Gravísimo error ha sido aceptar fórmulas autoritarias, no porque fueran tales, sino porque nos llevan a errores enormes y a fines políticos que nada tienen que ver con las necesidades de la guerra.
He tenido ocasión de hablar con altos oficiales italianos, franceses y belgas, y he constatado que ellos tienen, de la necesidad real de la disciplina, una concepción mucho más moderna y racional de la que ciertos neo-generales pretenden realista.
Creo que es hora de constituir el ejército confederal, como el Partido Comunista ha constituido su cuerpo propio: el Quinto Regimiento de las milicias populares. Creo que es hora de resolver el problema del mando único, realizando una efectiva unidad del mando que permita pasar a la ofensiva en el frente aragonés. Creo que ha llegado la hora de terminar con el escándalo de millares de guardias civiles y de guardias de asalto, que no van al frente, porque se dedican a controlar los “incontrolables”. Creo que ha llegado la hora de crear una seria industria de guerra. Y creo que es hora de terminar con ciertas curiosidades, tan flagrantes como las del reposo dominical y la de ciertos “derechos obreros” saboteadores de la defensa de la revolución. Es necesario, ante todo. mantener elevado el espíritu de los combatientes. Luigi Bertoni, haciéndose intérprete de los sentimientos expresados por varios compañeros italianos combatientes en el frente de Huesca, escribía no hace mucho:
Vosotros ministros anarquistas, dais discursos elocuentes y escribís brillantes artículos, pero no es con discursos y artículos como se vence en la guerra y se defiende la revolución. En aquélla se vence y ésta se defiende permitiendo el paso de la defensiva a la ofensiva. La estrategia de posiciones no puede eternizarse. El problema no se resuelve lanzando consignas como: movilización general, armas al frente, mando único, ejército popular, etc. El problema se resuelve realizando inmediatamente lo que puede realizarse. Según La Dêpeche de Toulouse del 17 de enero: “La gran preocupación del Ministerio del Interior es restablecer la autoridad del Estado sobre la de los grupos y sobre los incontrolables de todas la tendencias”.
Es evidente que, aunque se comprometieran durante meses a buscar el aniquilamiento de los “incontrolables”, no se puede resolver el problema de eliminar la quinta columna. La eliminación del frente interno tiene por previa condición una actividad de investigación y de represión que no puede ser cumplida sino por revolucionarios experimentados. Una política interna de colaboracionismo entre las clases y de adulación hacia las clases medias, conduce inevitablemente a la tolerancia hacia los elementos políticamente equívocos. La Quinta Columna está constituida, no sólo por elementos pertenecientes a formaciones fascistas, sino además por todos los descontentos que aspiran a una república moderada. Son estos últimos elementos los que se aprovechan de la tolerancia de los cazadores de “incontrolables”.
La eliminación del frente interno tiene por condición previa, una actividad amplia y radical de los comités de defensa constituidos por la CNT y la UGT.
Nosotros asistimos a la penetración en los cuadros dirigentes del ejército popular de elementos equívocos, no garantizados por ninguna organización política o sindical. Los comités y los delegados políticos de las milicias ejercían un control saludable. Hoy está debilitado por el predominio de sistemas centralizados de nombramientos y promociones, que se convierten en estrictamente militares.
Es necesario reforzar la autoridad de estos comités y de estos delegados. Asistimos al hecho nuevo, y que puede tener consecuencias desastrosas, que batallones enteros están mandados por oficiales que no disfrutan de la estima y del afecto de los milicianos. Este hecho es grave porque la mayoría de los combatientes españoles vale en la batalla en proporción a la confianza que tienen en su propio comandante. Es necesario por lo tanto restablecer la elegibilidad directa y el derecho de destitución desde la base.
Podría continuar sobre ese tema.
Gravísimo error ha sido aceptar fórmulas autoritarias, no porque fueran tales, sino porque nos llevan a errores enormes y a fines políticos que nada tienen que ver con las necesidades de la guerra.
He tenido ocasión de hablar con altos oficiales italianos, franceses y belgas, y he constatado que ellos tienen, de la necesidad real de la disciplina, una concepción mucho más moderna y racional de la que ciertos neo-generales pretenden realista.
Creo que es hora de constituir el ejército confederal, como el Partido Comunista ha constituido su cuerpo propio: el Quinto Regimiento de las milicias populares. Creo que es hora de resolver el problema del mando único, realizando una efectiva unidad del mando que permita pasar a la ofensiva en el frente aragonés. Creo que ha llegado la hora de terminar con el escándalo de millares de guardias civiles y de guardias de asalto, que no van al frente, porque se dedican a controlar los “incontrolables”. Creo que ha llegado la hora de crear una seria industria de guerra. Y creo que es hora de terminar con ciertas curiosidades, tan flagrantes como las del reposo dominical y la de ciertos “derechos obreros” saboteadores de la defensa de la revolución. Es necesario, ante todo. mantener elevado el espíritu de los combatientes. Luigi Bertoni, haciéndose intérprete de los sentimientos expresados por varios compañeros italianos combatientes en el frente de Huesca, escribía no hace mucho:
Camilo Berneri
La guerra de España despojada de toda fe nueva, de toda idea de transformación social, de toda grandeza revolucionaria, de todo sentido universal, no es más que una vulgar guerra de independencia nacional, que es necesario afrontar para evitar el exterminio que la plutocracia mundial se propone. Queda la terrible cuestión de vida o muerte, pero no es más una guerra de afirmación de un nuevo régimen o de una nueva humanidad. Se diría que todo no está todavía perdido, pero en realidad está todo amenazado y comprometido y los nuestros tienen un lenguaje de renunciadores, el mismo que tenía el socialismo italiano ante el avance del fascismo: “¡Cuidado con las provocaciones!”, “¡Calma y serenidad!”, “¡Orden y disciplina!” Todas las cosas que prácticamente se resumen en: dejar hacer. Y como en Italia el fascismo terminó por triunfar, en España el antisocialismo, con vestiduras republicanas, no podrá menos que vencer, a menos que acontecimientos que escapan a nuestras previsiones se produzcan. Es inútil agregar que nosotros constatamos, sin entrar a condenar a los nuestros, cuya conducta no sabemos decir cómo podría tener una alternativa diferente y eficaz, mientras que la presión italo-alemana crece en el frente y la bolchevización en la retaguardia.
Yo no tengo la modestia de Luigi Bertoni. Tengo la presunción de afirmar que los anarquistas españoles podrían tener una línea política diferente de la que prevalece, y pretendo aconsejar algunas líneas generales de conducta, atento a las experiencias de las grandes revoluciones recientes y a lo que leo en la misma prensa libertaria española.
Creo que tú debes plantearte el problema de saber dónde defiendes mejor la Revolución, si aportas una mayor contribución a la lucha contra el fascismo, participando en el gobierno, o si no serías infinitamente más útil llevando la llama de tu magnífica palabra entre los combatientes y en la retaguardia.
Ha llegado la hora de clarificar incluso la significación unitaria que puede tener vuestra participación en el gobierno. Es necesario hablar con las masas, y llamarlas a juzgar si tenía razón Marcel Cachin, cuando declara (L’Humanité, 23 de marzo): “Los responsables anarquistas multiplican sus esfuerzos unitarios y sus llamadas son escuchadas en forma creciente”; o si tienen razón Pravda e Izvestia, cuando calumnian a los anarquistas españoles tratándolos de saboteadores de la unidad. Llamar también a las masas para juzgar la complicidad moral y política del silencio de la prensa anarquista española sobre los delitos dictatoriales de Stalin, de las persecuciones contra los anarquistas rusos, y en los monstruosos procesos contra la oposición leninista y trotskista, silencio recompensado y con mérito por las difamaciones de Izvestia contra Solidaridad Obrera de Barcelona.
Llamar a las masas a juzgar si ciertas maniobras de sabotaje al aprovisionamiento no entran en el plan anunciado el 17 de diciembre de 1936 en Pravda:
En cuanto a Cataluña, se ha comenzado la limpieza de elementos trotskistas y anarcosindicalistas, obra que será llevada con la misma energía con la que ha sido llevada en la URSS.
Es hora de darse cuenta de si los anarquistas estamos en el gobierno para hacer de vestales a un fuego, casi extinguido, o bien si están para servir de gorro frigio a politicastros que flirtean con el enemigo, o con las fuerzas de la restauración de la “República de todas las clases”. El problema se plantea con la evidencia de una crisis que sobrepasa a los actores representativos que hoy ocupan el escenario.
El dilema: guerra o revolución, no tiene ya sentido. El único dilema es este: o la victoria sobre Franco gracias a la guerra revolucionaria, o la derrota.
El problema para ti, y para los otros compañeros, es el de escoger entre el Versalles de Thiers o el París de la Comuna, antes de que Thiers y Bismark hagan la unión sagrada.
A ti te toca responder, porque tú eres “la luz escondida”.
Fraternalmente
Creo que tú debes plantearte el problema de saber dónde defiendes mejor la Revolución, si aportas una mayor contribución a la lucha contra el fascismo, participando en el gobierno, o si no serías infinitamente más útil llevando la llama de tu magnífica palabra entre los combatientes y en la retaguardia.
Ha llegado la hora de clarificar incluso la significación unitaria que puede tener vuestra participación en el gobierno. Es necesario hablar con las masas, y llamarlas a juzgar si tenía razón Marcel Cachin, cuando declara (L’Humanité, 23 de marzo): “Los responsables anarquistas multiplican sus esfuerzos unitarios y sus llamadas son escuchadas en forma creciente”; o si tienen razón Pravda e Izvestia, cuando calumnian a los anarquistas españoles tratándolos de saboteadores de la unidad. Llamar también a las masas para juzgar la complicidad moral y política del silencio de la prensa anarquista española sobre los delitos dictatoriales de Stalin, de las persecuciones contra los anarquistas rusos, y en los monstruosos procesos contra la oposición leninista y trotskista, silencio recompensado y con mérito por las difamaciones de Izvestia contra Solidaridad Obrera de Barcelona.
Llamar a las masas a juzgar si ciertas maniobras de sabotaje al aprovisionamiento no entran en el plan anunciado el 17 de diciembre de 1936 en Pravda:
En cuanto a Cataluña, se ha comenzado la limpieza de elementos trotskistas y anarcosindicalistas, obra que será llevada con la misma energía con la que ha sido llevada en la URSS.
Es hora de darse cuenta de si los anarquistas estamos en el gobierno para hacer de vestales a un fuego, casi extinguido, o bien si están para servir de gorro frigio a politicastros que flirtean con el enemigo, o con las fuerzas de la restauración de la “República de todas las clases”. El problema se plantea con la evidencia de una crisis que sobrepasa a los actores representativos que hoy ocupan el escenario.
El dilema: guerra o revolución, no tiene ya sentido. El único dilema es este: o la victoria sobre Franco gracias a la guerra revolucionaria, o la derrota.
El problema para ti, y para los otros compañeros, es el de escoger entre el Versalles de Thiers o el París de la Comuna, antes de que Thiers y Bismark hagan la unión sagrada.
A ti te toca responder, porque tú eres “la luz escondida”.
Fraternalmente
Tot i la significació del seu càrrec pel fet ser una dona –cal tenir en compte, però, el ministeri per al qual fou proposada–, cal considerar que en la tria de Frederica Montseny hi juguen factors diversos com l'equilibri de forces entre sectors de la CNT o que representa la tendència més «purista» de l’anarquisme. Dolors Marín considera que l'accés de Montseny al ministeri fou, en bona part, un reconeixement al paper de la família Urales dins l’anarquisme ibèric.
La mateixa Frederica en parlà sovint. El reusenc Alfons Martorell recorda a les seves memòries el que fou el primer gran míting confederal a l’exili, al cinema Palace de Tolosa de Llenguadoc:
«L’últim dels oradors va ésser la Frederica Montseny, que es va descarregar d’un gran pes, parlant ella sola més de dues hores. […] La Frederica a l’exili havia descobert massa tard els errors orgànics que havien comès les élites durant el moviment espanyol fent concessions dels nostres principis per les ganes de guanyar la guerra i protegir la revolució de les posicions conquerides. Deia que aquest sacrifici no havia servit ni per guanyar la guerra ni la revolució.»
Un esforç ple de contradiccions, motivat per unes circumstàncies excepcionals, que Montseny sintetitza així:
«Hay que comprender la situación de aquellos días. La economía estaba en manos de los trabajadores pero para poder funcionar las fábricas se necesitaban materias primas, y para adquirirlas se necesitaba dinero. ¿Quién tenía el dinero? El Gobierno central. Por otra parte, en el frente estaban nuestros hombres, pero las armas venían de Rusia, y era el Gobierno quien las distribuía. Si nosotros nos hubiéramos replegado totalmente, las colectividades se hubieran asfixiado y nuestras Divisiones hubieran sido asesinadas en el frente, porque ya no tenían armas para defenderse, pues se las iban negando. Además, un repliegue general de los nuestros era el fin de la guerra, en esto mi convicción era absoluta. También se pensó que había de evitar que los otros, a nuestras espaldas, pactasen con Franco. Por todo esto se entró en el Gobierno. Claro, ahora se puede decir que, quizá, sólo retardamos un poco lo que ya estaba perdido. Hoy fríamente, digo que nuestra entrada en el Gobierno no fué compensada; ojalà no hubiéramos intervenido y no nos hubiéramos encontrado histórica e ideológicamente deshonrados. Nadie, en aquel momento, podía pensar de esa manera, pues hubiese sido calificado de derrotista y contrarrevolucionario. Esa fue la realidad de las cosas.»
Ampliant encara més aquesta opinió, en el mateix míting de juliol del 37, afegia:
Ampliant encara més aquesta opinió, en el mateix míting de juliol del 37, afegia:
"En este instante recuerdo que soy exministro. (Risas). .. El haber pasado por el Gobierno tiene aún alguna ventaja. Tengo ganas de hablar hoy, camaradas... por que hace mucho que no había hablado en Barcelona.
El problema que se plantea es el siguiente: somos legalistas, estamos amparados por los derechos democráticos. Haciendo caso omiso de que existe una Revolución, ni puede asesinarse sin juicio precio, ni meter en la cárcel sin pruebas. Queremos no perder la guerra. Y la guerra la están perdiendo, nos la están perdiendo. A todos los que actúan de esta manera, produciendo el malestar de la retaguardia, quebrantando la moral de los frentes y abriendo las puertas de España al enemigo, me dirijo.
Durruti dijo: Podemos renunciar a todo, menos a la victoria; podemos renunciar a todo, pero no podemos renunciar a exterminar al enemigo, porque de nuestro triunfo depende el porvenir de la clase obrera de todo el mundo.
Hay que organizar la producción y asegurar la subsistencia de la retaguardia y los frentes. Esto lo hemos dicho siempre y lo decíamos doblemente, porque habíamos comprendido las verdaderas dimensiones de esta lucha. Antifascismo. ¿Puede ser esto un programa? No. Y tampoco al Frente Popular que se opone a nuestro Frente Antifascista. El antifascismo es algo que se basas sobre realizaciones de tipo económico y político. No se puede triunfar del fascismo luchando contra él a base de vaguedades.
Si la democracia es una vaguedad y el fascismo algo más solido, hemos de oponer al fascismo un programa de realidad. Hemos de organizar la resistencia de la clase trabajadora. El verdadero problema del antifascismo no puede ser otro que la gran idea enfrentada contra él, el socialismo. ¿Que importa que le llamemos socialismo libertario, socialismo federalista, socialismo de Estado? Socialismo prescindiendo de los organismos que hayan de dirigir la nueva sociedad. Sólo hay uno, la producción y distribución organizada por la clase trabajadora. Es necesario que situemos las cosas tal como son y los dos enemigos frente a frente, prescindiendo de los intermediarios. A un lado los partidarios de la autoridad y del estado totalitario, de la economía dirigida por el Estado en el gran dueño, en la gran alcahueta y en el Dios de un país. Es la explotación de las minas, campos, fábricas y talleres por la clase trabajadora, organizada en Federaciones de Industria. Colectivizar un taller, poniéndolo en manos de todos sus operarios y existiendo hoy más propietarios que el 19 de julio, tampoco es hacer una revolución social. Es hacer la fórmula infantil que hechos han debido superarla y hoy la estructuración sobre bases socialistas ha de ser la constitución de las grandes Federaciones de Industria".
Més enllà del debat sobre l’encert de la seva presència al govern de l’Estat, és important apropar-se a la que fou la seva pràctica personal i política al capdavant d’un ministeri. En l’àmbit personal, els ministres anarquistes ho foren i ho van deixar de ser en nom de l’organització. Només un exemple: els sous que cobraven com a ministres anaven a la CNT i ells només rebien una paga de deu pessetes al dia, la mateixa que corresponia als milicians que lluitaven al front. Com afirmà Peiró, foren ministres per encàrrec de l’organització i sense cap ambició personal, per tornar a ser treballadors l’endemà de deixar el càrrec. No menys significativa és la seva voluntat de no perdre el contacte amb la lluita, amb la permanència a Madrid i les seves constants intervencions públiques.
L’acció de Frederica Montseny fou especialment significativa malgrat que el seu mandat fou curt. Ella no tenia massa experiència en el món de la sanitat, però l’anarquisme s’havia caracteritzat per ser pioner en la pràctica de la medicina al servei de les classes populars. Noms com els de Fèlix Martí Ibáñez o Amparo Poch Gascón són claus per entendre la feina desenvolupada per Montseny. Amb aquests i altres suports, prengué un seguit de mesures per a la reforma de la sanitat: lluita contra les epidèmies –per tal d’evitar que les malalties entre la població esdevinguessin un segon front–, creació dels centres de lluita antivenèria, els liberatorios de prostitució, les escoles de puericultura, les cases de solidaritat, les cases de cecs, les llars infantils, les colònies per a nens evacuats de les zones de guerra.
Efectivament, el desplaçament de la població civil a causa de la guerra i la concentració dels refugiats en les ciutats més allunyades del front, en condicions de vida força precàries, obligaren a prendre mesures sanitàries d’urgència. I en el seu mandat s’aprovà la llei que regulava l’avortament. Un programa socialment molt avançat que no era, però, gens lluny d’allò que des de feia dècades proposaven els anarquistes. Sabem que, almenys en una ocasió, vingué a Reus durant aquesta etapa, amb motiu de conèixer el treball mèdic que s’hi estava desenvolupant seguint el mètode del doctor Josep Trueta a l’Institut Pere Mata.
Ella mateixa en dóna testimoni en un article:
«Recuerdo, como dato anecdótico, que puse a disposición del doctor Trueta los locales del Instituto Pedro Mata de Reus, para que en ellos se ensayaran los métodos de curación de brazos y piernas por medio del procedimiento de gangrena seca, que más tarde salvó a tantos hombres de mutilaciones fatales en el curso de la segunda guerra mundial.
Allí se instaló un equipo de médicos, ganados a las ideas de Trueta, que recogían a heridos procedentes de los hospitales de sangre y a los que generalmente salvaban de la pérdida de uno de sus miembros. Tuve ocasión de visitar este instituto, convertido en hospital de ensayo, y de comprobar los éxitos visitar este instituto, convertido en hospital de ensayo, y de comprobar los éxitos obtenidos.”
Tal com remarca Dolors Marín, l’actuació de Frederica Montseny va sorprendre els seus companys, encara que les seves mesures no fossin tan avantguardistes com les de Garcia Oliver. En tot cas, foren les més progressistes de l’època quant a sanitat pública gestionada des d’un ministeri.
Aquest període finalitzà el maig de 1937, moment en què es produeixen greus enfrontaments entre militants del POUM i la CNT, d’una banda, i del PSUC, per l’altra. Va defensar el POUM de les injustes acusacions comunistes.
Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). El 5 de maig, Montseny arribà a Barcelona i després d’entrevistar-se amb els comitès de la CNT-FAI i amb el president Companys, s’adreçà per ràdio al poble per demanar la fi dels enfrontaments. El dia 8 es va restablir la normalitat. El 18 de maig dimití el president Largo Caballero i, amb ell, els quatre ministres de la CNT. El nou govern, amb una forta influència comunista, fou presidit per Juan Negrín. Al mes següent, els anarquistes foren apartats del govern de la Generalitat. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Després de la seva etapa com a ministra, Montseny va restar a València, encapçalant la secretaria de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT i no va tornar a Barcelona fins a la tardor d’aquell any, quan la ciutat esdevingué capital de la República.
"Acaban de decirnos que han sido hallados en Madrid los cadáveres de Nin y dos compañeros más. (Gran escándalo). Esta noticia no ha sido aún confirmada, pero hasta tanto el Gobierno lo desmienta, diciéndonos dónde está Nin, hemos de creer que es cierto. No se puede impunemente, pasando por encima de la voluntad, de la dignidad de un pueblo, coger a un puñado de hombres, acusarles de algo que no se ha demostrado, meterlos en una casa particular, habilitada al efecto, sacarlos por la noche y asesinarlos.
Se nos puede decir que Nin es un agente del fascismo, pero nosotros les diremos: muy bien, probad todo esto y entonces, en medio de la plaza más publica de España, fusilarlo. Cuando puedan demostrarnos que Nin, Gorkin y Andrade son espías, pediremos que sean fusilados, pero matar y asesinar en la sombra, no puede tolerarse. Que asesinen Franco, Queipo, Cabanellas, pero no puede asesinarse en nombre de un gobierno que representa la lucha contra el fascismo, donde están representados todos los partidos antifascistas, menos la CNT y la FAI.
Sentimos en este instante la complacencia de no figurar en él, porque si se hubiera hecho de una manera traidora, pasando por encima del ministerio de Justicia, nosotros estaríamos envueltos en la misma tremenda responsabilidad histórica. La CNT y la FAI tienen derecho a plantear al pueblo que ha demostrado saber morir por su libertad. ¡Ni Roma, ni Berlín, ni Moscú! (Grandes aplausos).
Los presos de la CNT no lo están por los sucesos de mayo, hay algunos, pero muy pocos; se cargó la responsabilidad exclusivamente al POUM porque era la fuerza minoritaria y porque hay hombres que sólo se atreven con los débiles, pero con los fuertes, no. (Grandes aplausos). Los sucesos de mayo se aclararán algún día, diciendo quienes son los verdaderos agentes de la Gestapo".
Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). El 5 de maig, Montseny arribà a Barcelona i després d’entrevistar-se amb els comitès de la CNT-FAI i amb el president Companys, s’adreçà per ràdio al poble per demanar la fi dels enfrontaments. El dia 8 es va restablir la normalitat. El 18 de maig dimití el president Largo Caballero i, amb ell, els quatre ministres de la CNT. El nou govern, amb una forta influència comunista, fou presidit per Juan Negrín. Al mes següent, els anarquistes foren apartats del govern de la Generalitat. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Després de la seva etapa com a ministra, Montseny va restar a València, encapçalant la secretaria de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT i no va tornar a Barcelona fins a la tardor d’aquell any, quan la ciutat esdevingué capital de la República.
Durant la guerra el nucli familiar es separà. Joan Montseny passà bona part del temps prop de Reus –principalment a l’Espluga de Francolí–, on visità més d’un cop amics i parents. Tot i que les diferències amb la seva filla venien d’abans, es van fer explícites quan l’1 d’abril de 1937 li envià una carta a València des de l’Espluga, proposant-li la liquidació de les edicions de La Revista Blanca i el repartiment dels diners restants. Un trencament profund que, en tot cas, el seu pare no volgué portar al terreny ideològic: «Creo que, en bien tuyo y en el mío, debemos separarnos para no cruzar palabra alguna y no sostener otros vínculos que los que pueden unir a dos personas que sustentan la misma idealidad», li deia. És significatiu, però, a Reus –en català i signant com a Frederic Urales–, que publiqui un article defensant la col•laboració entre les diferents organitzacions antifeixistes: «Escolteu-me, lluitadors de l'avantguarda i de la rereguarda! Us proposo la unió de tots els homes que pugnen per establir un món millor i de totes les organitzacions sindicals que aspiren a l'emancipació dels treballadors; us proposo la unió a qualsevol preu; a qualsevol preu, dic, perquè tots seran més cars que tot el que vosaltres us pugueu imposar». Diari de Reus, 08/01/1937. L’estiu de 1937, Joan Montseny visita repetidament les colònies escolars que va organitzar la CNT reusenca a l’Espluga, on es dedicà a explicar contes a la canalla. També publica alguns articles a la premsa reusenca amb reflexions pedagògiques:
«Los niños enseñan mucho. Enseñan más los niños al maestro que el maestro a los niños, si aquel, por psicólogo, entiende el lenguaje del la ingenuidad infantil. Enseñan los niños con sus preguntas, con sus contestaciones, con sus gustos, con sus ademanes… Hasta con sus agudezas. Tienen unas ocurrencias que el mejor de los entendimientos puede aprender de ellas.
El arte de enseñar consiste no en saber mucho, sino en saber enseñar lo poco que uno sabe.»
De fet, allunyat i sense massa influència en la política dels anarquistes del moment, la pedagogia és la gran preocupació de Joan Montseny en els últims anys de la seva vida. És, però, una figura admirada –potser mítica– per als llibertaris. A tall d’exemple proper, coneixem el cas d’una nena de Riudoms, nascuda el 1937, que va rebre el nom de Montseny en honor al veterà teòric de l’anarquisme.39 L’estiu de 1938, Teresa Mañé va patir una colitis, com a conseqüència d’un tumor al budell, que la portaria a la mort.
Amb la derrota de l’exèrcit republicà, Frederica marxa cap a l’exili a França, com tants milers de refugiats. L’evolució de la guerra en les primeres setmanes de 1939 va fer perdre als anarquistes l’esperança de resistir a Barcelona i, a començaments de febrer, ella passava la frontera amb la seva mare, molt malalta –a l’estat de debilitat s’afegí una caiguda que li fracturà el fèmur–, mentre que el seu pare, també malalt i quasi cec, ho feia sol. El 5 de febrer de 1939 moria Teresa Mañé a l’Hospital St. Louis de Perpinyà, però Frederica continuà amb el seu treball sindical a la CNT. El juny de 1940, amb l'ocupació alemanya de França, és detinguda pel Govern de Vichy i ha d'afrontar una amenaça d'extradició.
Malgrat el trencament prou recent, Frederica es responsabilitzà immediatament del seu pare, que havia estat portat a una presó de Sant Llorenç. Frederica aconseguí la seva llibertat i van marxar cap a París amb la resta de la família, tot i que en els anys següents van haver de canviar sovint de residència.
Tomba de Joan Montseny
Joan Montseny va morir el 12 de març de 1942, després de patir un vessament cerebral. Explica Frederica Montseny que, els últims dies, el seu cos semblava mort, però que, en la seva inconsciència, revivia la joventut, tot afirmant: «—Sóc el Joanet de Reus!». Fou enterrat civilment a Salom.
Amb l’ocupació nazi del territori francès, Frederica Montseny fou detinguda i va estar a punt de ser extradita a l’Estat espanyol. Probablement la salvà el fet que, quan es presentà davant el tribunal, es trobava embarassada. Després de l’alliberament, Montseny esdevingué el cap visible de l’anarquisme espanyol, si més no per als sectors que li feien costat, ja que el moviment llibertari va patir en aquest període diversos trencaments. El desembre de 1944, passa a residir prop de Tolosa de Llenguadoc. El maig de 1945, en el Congrés de la CNT a París, és elegida per a ocupar la secretaria de premsa i propaganda del comitè. En 1958, dirigeix el periòdic CNT, que més tard es convertirà en L'Espoir..
Míting de la CNt a la Barcelona post-franquista
Frederica Montseny va tornar a l’Estat espanyol diverses vegades després de la mort del dictador. El 1977 va retornar a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. A Reus va venir el març de 1983. La CNT havia organitzat una exposició itinerant a partir de la documentació gràfica dels arxius d’Amsterdam, que fou presentada al Centre de Lectura. Entre els actes complementaris a la mostra es va programar una conferència seva el 10 de març, que comptà amb una nombrosa assistència de públic.
L’Ajuntament de Reus, per la seva part, havia acordat unànimement donar el nom del seu pare a un carrer. El 1987 va publicar la primera part de les seves memòries i durant els últims anys participà en entrevistes i programes de televisió, defensant amb energia les seves posicions. I és que Frederica Montseny va ser, per damunt de tot, una publicista amb una gran facilitat de paraula i una gran capacitat de comunicació. Les persones que la van conèixer en destaquen la seva sòlida formació teòrica i la seva dialèctica. Frederica Montseny va morir a Tolosa el 14 de gener de 1994, on està enterrada.
El 1997, la ciutat on va néixer el seu pare la recordà posant el seu nom a un carrer. També porta el seu nom el premi beca que atorga la Regidoria de Polítiques per a la Igualtat. Una ciutat que, com ella mateixa explicava, mai no va oblidar. En l’acte d’homenatge al seu pare afirmà que la família mai havia tingut cap mena de rancúnia a Reus:
«Jo em recordo que quan era joveneta no hi havia any que no vinguéssim a passar alguns dies aquí i els lligams que ens havien unit amb aquesta vila no es van rompre mai. Sempre es va sentir reusenc [el seu pare] en el fons del seu cor i fins i tot el meu català, és el català de Reus.»
El 21 d'octubre de 1981, va morir Germinal Esgleas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), lloc on també ella va morir, el 14 de gener de 1994. Les seves publicacions més destacades són: La mujer, problema del hombre (1932), El problema de los sexos (1951), Cien días en la vida de una mujer (1949), Crónica de la CNT (1974), El anarquismo (1976), Mis primeros cuarenta años (1905-1945) (1987).